In the beally of the beast

Hi ha aficionats socis i seguidors del club (el Barça) que es dediquen a criticar a altres socis que critiquen la gestió del club i els titllen de "tribunerus". Hi ha com un enfrontament entre els "tribunerus" i els "pilotes" (gent que critica als tribunerus). També hi ha moltes diferéncies entre aficionats i seguidors del nostre club. Per exemple n'hi ha que odien a Mourinho aquesta gent els recomano un llibre que recopila frases del portuguès que ataquen al Barça el llibre es diu "Mou por Mou". Hi ha culés de soca-rel que veuen a Mourinho com un bon entrenador i un gran estratega a l'hora de lluitar per la victòria una d'aquestes persones és el periodista de Rac1 i analista de "El Barça Juga A Rac1" Jordi Costa, mai ha amagat la seva admiració per l'entrenador portuguès arran d'aquest fet va escriure el llibre "Por Qué Mou?". La rivalitat de José Mourinho contra el Barça ja comença quan ell entrenava el Chelsea i tots recordem la mítica frase a la roda de premsa post-partit, "Teatro del Bueno". A l'any 2008 quan Frank Rijlaard marxa del Barça i Joan Laporta comença la busca pel entrenador, sonen noms com Carlo Ancelotti, José Mourinho o Josep "Pep" Guardiola. Eren els tres candidats a asseure's a la banqueta del Camp Nou. Ancelotti ja tenia un projecte començat i que el volia acabar. Queden dos grans rivals en José i en Pep. Comença la carrera final aquells 100 metres llisos que es fan eterns. Tota la premsa apuntava que Mourinho seria entrenador, sé que el portuguès va enviar un power point a Joan Laporta, aleshores president del Barcelona, sobre els seus métodes de treball, encara està esperant la resposta d'en Jan. Un bon dia, o mal dia, segons com estigui mirat: "Dong" el Barça anuncia en un comunicat oficial que Guardiola signa per ser el entrenador del Barça. El de Santpedor fa neteja i fa marxar a Ronaldinho, Deco, Motta, Zambrotta, Edmilson... (Eto'o encara dura una temporada més). Allí comença una etapa gloriosa a Can Culé.

El primer partit

El Barça va començar amb bon peu la temporada. Guanyant 0 a 1 (gol de Joan Roman) al Recreativo de Huelva. Posant el primer trofeu Colombino a les vitrines del nostre club. Partit fluit amb pocs gols i dominant el conjunt català. Possiblement el jugador que va destacar més a la primera part va ser Alen Halilovic i a la segona Gerard Deulofeu. Dues perles: un croat l'altre català però els dos amb un futbol de toc exquisit. A la porteria, la primera meitat va jugar Masip segur i sense problemes, a l'altre meitat Ter Stegen va controlar el bioritme del partit amb gran seguretat en el joc de peus. Tot eren jugadors joves de qualitat que encara han de madurar. Perquè ho veieu els capitans van ser Sergi Roberto i Marc Bartra. A la banqueta Luis Enrique Martinez vestit amb xandall del Barça donant ordres a tort i a dret, sempre consultant-ho amb la seva mà dreta, Juan Carlos Unzue. Vam veure un Barça (B) amb un bon joc i un Recreativo sense idees i sense imaginació. Va ser un bon partit de futbol. Al acabar vam veure al jove Bartra de capità alçant el títol "ben amunt Marc" com deia Jaume Mullor a Rac 1. A Can Culé ja tenim un trofeu més!

Un gol per cada punta de l'estrella

 

“Silenci, el campió comença a jugar!”, vociferaven els locutors de les Espanyes a l'inici del matx. Pobres. Amb el cataclisme ja consumat i els holandesos, que al començament semblaven poca cosa i al final, els reis de la barra lliure, els de Tele 5 encara mostraven un to desafiant: “Què tremoli el Brasil!” En fi, uns altres que tampoc no han sabut/volgut fer la tan complicada però indispensable transició; uns altres que tampoc no han entès res de res. Malauradament, i sap molt, però molt, greu dir-ho, a nosaltres aquesta pel·lícula ja ens sonava d'alguna cosa.
La humiliació inapel·lable que va patir la marca España futbolística contra l'Holanda més inexperta dels últims mundials i alhora la més entusiasta, ha deixat literalment groguis els analistes espanyols. Però, que no van veure el que va passar l'any passat en aquell bunyol de la Confederacions? Més que un problema d'estil –a més d'un desagraït li ha faltat temps per renegar del que els espanyols, en una mostra de mal gust irritant, en diuen tiqui-taca– va ser de falta de to competitiu escandalosa. De fet, en la primera part, amb els holandesos una mica espantats i amb molt poquet futbol, els ibèrics tenien la situació força controlada. Però en la segona, allò va esdevenir una lluita molt desigual entre onze futbolistes professionals i uns altres –amb tots els respectes– que es movien –vestits de blanc, un detallet que va quedar bufó– a velocitats de veterans. Robben, arrenca tres metres darrere de Sergio Ramos en el quart gol (per cert: bonica targeta de presentació per a la seva candidatura a la Pilota d'Or)... I després va caure el cinquè i no van ser més perquè el futbol, de vegades, no vol ser cruel i en té prou de ser just. No seré jo qui els doni idees, però fa l'efecte que si contra Xile no sacsegen l'alineació, els espanyols veuran els vuitens de final des de caseta.
Paral·lelament, als Països Baixos més d'un s'ha hagut d'empassar, segur, la col·lecció d'improperis que tenia preparada contra Van Gaal, per allò d'haver sortit amb cinc defenses, d'haver traït l'essència de l'escola holandesa i bla, bla, bla. Jo no fitxaria el tècnic d'Amsterdam per al meu equip, però no es pot negar que estem parlant de tot un senyor entrenador que va saber complir amb la seva obligació professional de preparar un partit decisiu i de disposar la tàctica que propiciés als seus jugadors la possibilitat de guanyar-lo. I Van Gaal va fer una aposta potser defensiva, però també arriscada, amb jugadors inexperts –però que van a totes i ben preparats físicament– i, això sí, amb un parell de cracs al davant que marquen les diferències.
En clau blaugrana, que és el que realment m'interessa de la kermesse de l'altre dia, segur que Luis Enrique (que espero que tingui les idees clares sobre el què i el com s'ha de fer) va prendre bona nota de tot plegat, que no va ser poc. No vull ferir susceptibilitats, em centraré únicament en dos noms que em van semblar interessants (el mundial serveix per a això): Daley Blind (fill del mític capità ajacied Danny Blind), un migcampista reconvertible a lateral; i, sobretot, Ron Vlaar (1,89 m, 80 kg, 29 anys), que juga a l'Aston Villa (Premier), és dur, agressiu, té bona col·locació... Un tros de central. Que no és tan difícil, home!

# Aquest article d'opinió està basat en l'article de Joan Beumala, la matrelleta de Can Culè, en el diari l'Esportiu. #

I en Rosell?

Alexandre Rosell i Feliu, conegut com Sandro Rosell, va néixer el 6 de març de 1964 a Barcelona, empresari de marketing que fou el 39é president del Barça, corrupte per cert tot i ser el més votat de la història. Ja va ser vicepresident del Futbol Club Barcelona entre 2003 i 2005 sota la direcció de Joan Laporta. És propietari de l'empresa Bonus Sport Marketing S.L. (BSM), una empresa de marketing esportiu. Va estar en l'apartat de marketing en els JJOO de Barcelona del '92. Al 2010 es va presentar a les eleccions per a la presidència del Barça sota el lema "Tots som el Barça". Va guanyar aquelles eleccions de manera aclaparadora passant per davant d'Agustí Benedito i de Marc Ingla, també va ser un dels vicepresidents en l'etapa de Jan Laporta, d'una manera aclaparadora. Va ser el president més votat però un dels més polèmics, sobre tot per 5 fets: 1) Va treure a Johan Cruyff de president d'honor. 2) Les seves relacions no van ser bones amb Guardiola, això va fer que el de Santpedor marxés. 3) Molta gent ens hem queixat sobre la manera que va tractar a dos jugadors que van estar malalts: Erik Abidal (futbol) i Pete Mickeal (bàsket). 4) Va incloure Qatar Fundation (després va ser Qatar Airways) com a patrocinador, això va fer que Unicef (empresa sense ànim de lucre) agafés un lloc secundari a la samarreta dels jugadors, precissament el logotip d'Unicef està situat sota el dorsal, sobre el cul. 5) Va estar imputat, per el fitxatge de Neymar Jr. Aquest 5è fet ha sigut el que ha fet que Rosell marxés del club deixant la presidència del club, al alhesores vicepresident, Josep Maria Bartomeu. Molts sectors a Can Culé hem demanat eleccions a aquest estiu, ja que els socis no han votat a Bartomeu sinó a Rosell. Tot i això Bartomeu ha sigut més "benvingut" que Sandro. La gran pregunta ara és: I en Rosell? Va trascindir a la premsa que Rosell havia anat a viure a Londres, però ja ha tornat? Si vas a bars esportius escoltaràs moltes teories sobre on està vivint i que està fent Sandro Rosell. N'hi ha que diuen que segueix "amagat" a Londres. Altres asseguren haver-lo vist "refugiat" en un poblet allà als Pirineus Catalans. També hi ha teories que està vivint amb la seva família en un xalet a Malibú... Segurament hi ha milers d'hipotesis. Com milers de questions: Anirà a la presó? Tornarà a Can Barça? S'esborrarà del mapa per sempre? El temps ens ho dirà.

Punt i final al Mundial

Tenim nou campió del món. Alemanya torna a estar al cim del futbol mundial, com diu la famosa frase "el futbol és un esport on juguen 11 contra 11 i sempre guanya Alemanya". Ahir dia 13 de juliol del 2014 Alemanya va posar la seva 4ta estrella a la samarreta. Al cel de Rio de Janeiro al mític estadi de Maracanà Alemanya va alçar un dels trofeus més desitgats per qualsevol jugador, el Mundial. No hi ha dubte que els alemanys han fet un gran mundial, però a la final Argentina ho va fer molt bé. No es pot discutir que a la segona part hi va haver un penal de Neuer sobre Higuaín no assenyalat, desde el meu punt de vista Argentina mereixia guanyar la final (parlo de la final, no el mundial.) A la segona part de la pròrroga quan tot apunta als penals l'equip de Joachim Löw centra una pilota devant del primer pal de la porteria de Romero i Mario Götze fa un gran control amb el pit i gairebé sense angle exhibeix un xut inapelable pel porter de l'Oporto, Romero. Els dos porters van fer un gran partit Neuer i Romero van salvar els seus respectius equips en diverses ocacions. Neuer va rebre el guardó de millor porter d'aquest mundial de Brasil. S'ho mereixia? Jo crec que ha fet un bon mundial però hi ha porters com Ochoa, Romero, Bravo han fet un bon mundial. Messi el millor jugador? Per s'ho mereixia l'argentí i culé Javier "el jefecito" Mascherano. Hi ha moltes critiques amb aquesta decisió i del senyor Joseph Blatter, quan Cristiano Ronaldo va guanyar injustament la Pilota d'Or ningú va dir res. Jo seré sincer i a Can Culé ens va saber greu la derrota d'Argentina, sobretot per Mascherano i Messi, però també hauria sigut una llàstima que aquesta generació de jugadors alemanys no haguéssin guanyat cap gran títol i els vull felicitar. Posem punt i final a un marevellós mundial que tots hem pugut disfrutar. Un dels millors mundials que recordo amb una final bonica on dos equips excels lluitaven per un sol objectiu, la victoria. Alemanya un equip amb grans jugadors com Mezut Özil, Sami Khedira, Bastian Schweinsteiger, Neuer, Philip Lham... Dirigits per un bon entrenador com és Joachim Löw i adoptan el bon futbol conegut com el Tiki-Taken. Sembla que aquest joc és la base de l'èxit: la llavor la va plantar l'Holandès volador Johann Cruyff, a partir de l'any 2008 Guardiola amb el Barça va saber treure el màxim suc d'aquest estil amb l'ajuda dels Xavi, Iniesta, Messi, Alves, Busquets... Espanya se'n va saber aprofitar i "l'estil del Barça". Ara Alemanya. Qui serà el següent?

Brasil 2014 = Bon Futbol

Aquest mundial, el de Brasil 2014, és un dels més emocionats i més igualats que recordo. Tan Brasil, com Alemanya, com Argentina i com Holanda veig que tenen opcions de guanyar. Us haig de confessar que m'agradaria una final Brasil - Argentina; amb el "MARACANAÇO" del segle XXI de Leo Messi, tot i que també em fa una mica de ràbia perquè amb "l'equip que es guanya la vida" no va fer gran cosa. M'agradaria que guanyés Messi i Masche, Alemanya no els hi tinc cap simpatia, Brasil sense Neymar Jr va perdent pistonada i Holanda em faria gràcia pel meu bon amic Louis Van Gaal i s'ho mereixen. Diumenge 13 a les 21:00 tot el món es paralitzarà. Milers de milions de persones enganxades al televisor, la ràdio, l'ordinador, al portàtil, al mòbil o a la tauleta, tots disfrutant i molts patint, molts nervis i molts de crits. Diumenge a les nou els carrers estaran buits i els bars plent mirant Gol T, Tele5 o una cadena alemanya que deu sortir més barat. Jo hagi la final que hagi disfrutaré molt i patiré poc, ja pateixo prou amb un Barça - Getafe. Com sempre hi ha seleccions revelació i seleccions fracassades. Les revelacions són: Costa Rica i Bèlgica. Les fracassades: Espanya, Anglaterra i Itàlia totes elles europees. Scollari, Low, Sabella i Van Gaal lluitaran per posar-se al cim del futbol mundial. Dimarts 8/7 un espectacular Brasil - Alemanya i Dimecres 9/7 un apostoflant (fent servit l'expreció amb el permís del gran Jordi Robirosa) Argentina - Holanda. Jo no sóc dels que aposta, però seria interessant mirar el que es paga per cada selecció. Ens queden uns dies de futbol total!