Avui, tots a votar!

Avui 9 de Novembre de 2014 tots hem d'anar a votar i a expressar la nostra opinió lliurement per poder decidir el futur del nostre país. Votar és democràcia, votar és legal. El 9N, avui omplim les urnes, sigui quina sigui la teva opinió. VOTAR ÉS DEMOCRÀCIA Sí sí, votar és la major festa de la democràcia!

El Madrid real

EL MADRID REAL 1. L’anticatalanisme de Santiago Bernabéu En anys franquistes, Santiago Bernabéu va arribar a la presidència del Reial Madrid en una etapa d’escarni al Barça pel seu passat republicà. Va posar les bases de l’època més daurada del Reial Madrid. "Bernabéu no podia reprimir el seu anticatalanisme", se sent al documental. "Me gusta Cataluña y la quiero, a pesar de los catalanes", diuen que va dir el president. El periodista José María García afirma: "Bernabéu era un gran, gran dictador". 2. Un estadi "nacional" finançat amb fons públics El Reial Madrid va rebre fons públics per construir el seu nou estadi, "l’estadi nacional". El reportatge presenta documents que confirmen "la situació de privilegi" de l’entitat madridista. "La tomba del dictador i el bressol del nou Madrid van ser les úniques obres que es va permetre el règim en la postguerra", diu el documental. 3. El fitxatge de Di Stéfano El fitxatge de Di Stéfano el 1953 va marcar un abans i un després al Reial Madrid. Però el seu fitxatge "no va ser net". Fins i tot el president Bernabéu ho va admetre. "Jo no sabia res de la dictadura, jo només vaig venir a jugar a pilota", explicava Di Stéfano. 4. El madridisme de Franco "Franco era madridista, encara que mai ho va reconèixer", es diu al reportatge. El seu nét admet que "mai ho va dir, però el seu cor era del Madrid, com el de tothom en aquella època". A la llotja de l'estadi, però, mai va fer mostres d'alegria en els gols dels blancs. En privat, sí. "Cada cop que guanyàvem un títol anàvem a veure el Franco", explica Gregorio Paunero, directiu del Madrid entre els anys 50 i 80. El vicepresident madridista Raimundo Saporta era el contacte entre el Madrid i el règim. "Tenia molts contactes dins l’administració", diu el documental. 5. Projecció esportiva "A través del Reial Madrid haurem d’arribar a Europa", va dir Saporta en clara al·lusió a les intencions polítiques del règim franquista. Gràcies a Saporta van ser possibles les primeres Copes d'Europa del Madrid. "Érem els ambaixadors", verbalitza l'exjugador José Emilio Santamaría. 6. Propaganda "L'equip blanc va ser l'èxit de propaganda més gran del règim de Franco", s'afirma al documental. "Va representar un dels èxits més alts d'Espanya quan érem considerats gairebé ciutadans de segona", afirma el nét de Franco. S'assegura que es va utilitzar el Madrid com "la Masiel". 7. Una Copa d'Europa a mida La Copa d'Europa es va dissenyar "a la mida de les possibilitats del Madrid". Santiago Bernabéu va ser nominat vicepresident de la comissió europea que va pensar l'edició. En les primeres copes no hi van participar els equips anglesos ni el Barça, clubs de gran potencial, aleshores. 8. Nacionalitzacions en temps rècord Di Stéfano o Puskás van ser nacionalitzats en temps rècord per permetre altres fitxatges i afavorir els interessos del Reial Madrid. 9. Ajudes arbitrals "Demostrar que el Madrid va comprar els àrbitres sembla impossible", admet el documental, que s'atura a destacar "els petits detalls a la dona de l'àrbitre" –un ram de flors, per exemple–, els rellotges o altres obsequis amb què es "cuidaven" als col·legiats abans i després dels partits. El documental s'atura especialment en el mandat de José Plaza Pedraz al comitè d'àrbitres –en diferents etapes entre els 67 i 90–, una època en què moltes veus implicades admeten que "el Comitè era marcadament madridista". Fins i tot es va canviar el criteri de designació arbitral. Durant els anys amb Plaza al capdavant del comitè, el Barça només va guanyar una Lliga. També hi ha especial menció del cas de Guruceta i el penal inexistent fora de l'àrea de l'any 70. 10. Èxits "És just reconèixer els mèrits de la glòria blanca, però també és just admetre que la seva llegenda negra no és perquè sí", acaba el documental.

11S

Avui dia 11 de Setembre del 2014. Hem fet una de les manifestacions més massives de tota la història. Formant una #V sobre la Diagonal i la Gran Via de Barcelona. Una manifestació festiva i familiar. Gerard Piqué (i Milan el seu fill), Xavi Hernandez i Josep Maria Bartomeu també hi han assistit. Bona diada. Visca Catalunya lliure!

No són imaginacions nostres

És inevitable que, a la vista que Alves i la seva vintena de centrades tornaven a ser l'argument ofensiu més utilitzat per l'equip a Vila-real, a més d'un culer li passés pel cap que som allà mateix on ho va deixar Martino. Però, aquest cop, la majoria d'intents del brasiler des de la banda van ser més acurats que aquell bombardeig a la babalà a què ens va acostumar al tram final de la temporada passada, quan el Barça era pura impotència ofensiva. El que no ha canviat és que els rivals continuen tenint molta més por del joc interior barcelonista que del que generi des dels costats i que, en conseqüència, acumulen defensors per dins i buiden les bandes. És lògic, per tant, que els atacs estàtics continuïn costant quan el rival s'acula com ho va fer ahir el Vila-real, i que calgui un període de temps prudencial perquè l'equip vagi trobant nous recursos d'acord amb les qualitats de les noves peces -alguna de les quals, com Suárez, encara trigarà a debutar- i amb la versió millorada d'alguns elements que ja hi eren, com ara la d'un Messi que s'ha retrobat amb l'intervencionisme. Mentre esperem, cal celebrar la solidesa que exhibeix l'equip ofensivament i defensivament. Fins i tot els més ofensius de la història s'han construït des dels fonaments, de darrere cap endavant, sense que això vulgui dir defensar-se en camp propi sino recuperar la possessió instants després de perdre-la. Sortir d'El Madrigal sense concedir gairebé cap contraatac, davant un equip tan vertical com el Vila-real, és un mèrit indiscutible que cal destacar de l'equip del Lucho

, quan en teoria el treball tàctic hauria d'estar a les beceroles si tenim en compte que la majoria de jugadors s'han anat incorporant progressivament després del Mundial. Haig d'admetre que tenia certa por del que pogués passar amb l'esquena dels laterals barcelonistes amb un rival que té jugadors ràpids al davant i que necessita molt poques passades per plantar-se a l'àrea contrària, però a l'hora de la veritat el Barça gairebé no va patir i Bravo va ser pràcticament un espectador. I és que l'engranatge defensiu de l'equip va funcionar com un rellotge: els davanters i Rafinha collaven cada intent de sortida del Vila-real, Busquets saltava a la pressió com una màquina llevaneu per endur-se cada rebot que sortia de l'àrea rival, Rakitic es mostrava intel·ligentment prudent per equilibrar l'equip i els centrals es falcaven gairebé al mig del camp per empènyer el bloc cap a camp contrari. Com als vells -i bons- temps. És evident, com va recordar Luis Enrique, que això tot just acaba de començar i que el Barça encara pot i ha de millorar en molts aspectes, però s'agraeix que l'entrenador adversari reconegui que aquest equip no s'assembla al de la temporada passada, perquè et pressiona molt amunt i no et deixa pensar ni respirar. I s'agraeix perquè vol dir que les bondats que ja veiem en l'equip de Luis Enrique no són imaginacions nostres, producte de les ganes de passar pàgina a dos anys de mediocritat, sinó que són un fet. La realitat diu que el Barça, gràcies a la personalitat del seu entrenador però també de la reacció dels seus jugadors, està retrobant els seus trets identitaris més de pressa del que es podia esperar. I, en canvi, observem com el Madrid, per culpa de la personalitat d'un president que també fa de director esportiu, està perdent l'encaix que tant li havia costat trobar. Això del futbol fluctua molt de pressa però, feu-me cas, no són imaginacions nostres: la cosa pinta bé.

In the beally of the beast

Hi ha aficionats socis i seguidors del club (el Barça) que es dediquen a criticar a altres socis que critiquen la gestió del club i els titllen de "tribunerus". Hi ha com un enfrontament entre els "tribunerus" i els "pilotes" (gent que critica als tribunerus). També hi ha moltes diferéncies entre aficionats i seguidors del nostre club. Per exemple n'hi ha que odien a Mourinho aquesta gent els recomano un llibre que recopila frases del portuguès que ataquen al Barça el llibre es diu "Mou por Mou". Hi ha culés de soca-rel que veuen a Mourinho com un bon entrenador i un gran estratega a l'hora de lluitar per la victòria una d'aquestes persones és el periodista de Rac1 i analista de "El Barça Juga A Rac1" Jordi Costa, mai ha amagat la seva admiració per l'entrenador portuguès arran d'aquest fet va escriure el llibre "Por Qué Mou?". La rivalitat de José Mourinho contra el Barça ja comença quan ell entrenava el Chelsea i tots recordem la mítica frase a la roda de premsa post-partit, "Teatro del Bueno". A l'any 2008 quan Frank Rijlaard marxa del Barça i Joan Laporta comença la busca pel entrenador, sonen noms com Carlo Ancelotti, José Mourinho o Josep "Pep" Guardiola. Eren els tres candidats a asseure's a la banqueta del Camp Nou. Ancelotti ja tenia un projecte començat i que el volia acabar. Queden dos grans rivals en José i en Pep. Comença la carrera final aquells 100 metres llisos que es fan eterns. Tota la premsa apuntava que Mourinho seria entrenador, sé que el portuguès va enviar un power point a Joan Laporta, aleshores president del Barcelona, sobre els seus métodes de treball, encara està esperant la resposta d'en Jan. Un bon dia, o mal dia, segons com estigui mirat: "Dong" el Barça anuncia en un comunicat oficial que Guardiola signa per ser el entrenador del Barça. El de Santpedor fa neteja i fa marxar a Ronaldinho, Deco, Motta, Zambrotta, Edmilson... (Eto'o encara dura una temporada més). Allí comença una etapa gloriosa a Can Culé.

El primer partit

El Barça va començar amb bon peu la temporada. Guanyant 0 a 1 (gol de Joan Roman) al Recreativo de Huelva. Posant el primer trofeu Colombino a les vitrines del nostre club. Partit fluit amb pocs gols i dominant el conjunt català. Possiblement el jugador que va destacar més a la primera part va ser Alen Halilovic i a la segona Gerard Deulofeu. Dues perles: un croat l'altre català però els dos amb un futbol de toc exquisit. A la porteria, la primera meitat va jugar Masip segur i sense problemes, a l'altre meitat Ter Stegen va controlar el bioritme del partit amb gran seguretat en el joc de peus. Tot eren jugadors joves de qualitat que encara han de madurar. Perquè ho veieu els capitans van ser Sergi Roberto i Marc Bartra. A la banqueta Luis Enrique Martinez vestit amb xandall del Barça donant ordres a tort i a dret, sempre consultant-ho amb la seva mà dreta, Juan Carlos Unzue. Vam veure un Barça (B) amb un bon joc i un Recreativo sense idees i sense imaginació. Va ser un bon partit de futbol. Al acabar vam veure al jove Bartra de capità alçant el títol "ben amunt Marc" com deia Jaume Mullor a Rac 1. A Can Culé ja tenim un trofeu més!

Un gol per cada punta de l'estrella

 

“Silenci, el campió comença a jugar!”, vociferaven els locutors de les Espanyes a l'inici del matx. Pobres. Amb el cataclisme ja consumat i els holandesos, que al començament semblaven poca cosa i al final, els reis de la barra lliure, els de Tele 5 encara mostraven un to desafiant: “Què tremoli el Brasil!” En fi, uns altres que tampoc no han sabut/volgut fer la tan complicada però indispensable transició; uns altres que tampoc no han entès res de res. Malauradament, i sap molt, però molt, greu dir-ho, a nosaltres aquesta pel·lícula ja ens sonava d'alguna cosa.
La humiliació inapel·lable que va patir la marca España futbolística contra l'Holanda més inexperta dels últims mundials i alhora la més entusiasta, ha deixat literalment groguis els analistes espanyols. Però, que no van veure el que va passar l'any passat en aquell bunyol de la Confederacions? Més que un problema d'estil –a més d'un desagraït li ha faltat temps per renegar del que els espanyols, en una mostra de mal gust irritant, en diuen tiqui-taca– va ser de falta de to competitiu escandalosa. De fet, en la primera part, amb els holandesos una mica espantats i amb molt poquet futbol, els ibèrics tenien la situació força controlada. Però en la segona, allò va esdevenir una lluita molt desigual entre onze futbolistes professionals i uns altres –amb tots els respectes– que es movien –vestits de blanc, un detallet que va quedar bufó– a velocitats de veterans. Robben, arrenca tres metres darrere de Sergio Ramos en el quart gol (per cert: bonica targeta de presentació per a la seva candidatura a la Pilota d'Or)... I després va caure el cinquè i no van ser més perquè el futbol, de vegades, no vol ser cruel i en té prou de ser just. No seré jo qui els doni idees, però fa l'efecte que si contra Xile no sacsegen l'alineació, els espanyols veuran els vuitens de final des de caseta.
Paral·lelament, als Països Baixos més d'un s'ha hagut d'empassar, segur, la col·lecció d'improperis que tenia preparada contra Van Gaal, per allò d'haver sortit amb cinc defenses, d'haver traït l'essència de l'escola holandesa i bla, bla, bla. Jo no fitxaria el tècnic d'Amsterdam per al meu equip, però no es pot negar que estem parlant de tot un senyor entrenador que va saber complir amb la seva obligació professional de preparar un partit decisiu i de disposar la tàctica que propiciés als seus jugadors la possibilitat de guanyar-lo. I Van Gaal va fer una aposta potser defensiva, però també arriscada, amb jugadors inexperts –però que van a totes i ben preparats físicament– i, això sí, amb un parell de cracs al davant que marquen les diferències.
En clau blaugrana, que és el que realment m'interessa de la kermesse de l'altre dia, segur que Luis Enrique (que espero que tingui les idees clares sobre el què i el com s'ha de fer) va prendre bona nota de tot plegat, que no va ser poc. No vull ferir susceptibilitats, em centraré únicament en dos noms que em van semblar interessants (el mundial serveix per a això): Daley Blind (fill del mític capità ajacied Danny Blind), un migcampista reconvertible a lateral; i, sobretot, Ron Vlaar (1,89 m, 80 kg, 29 anys), que juga a l'Aston Villa (Premier), és dur, agressiu, té bona col·locació... Un tros de central. Que no és tan difícil, home!

# Aquest article d'opinió està basat en l'article de Joan Beumala, la matrelleta de Can Culè, en el diari l'Esportiu. #

I en Rosell?

Alexandre Rosell i Feliu, conegut com Sandro Rosell, va néixer el 6 de març de 1964 a Barcelona, empresari de marketing que fou el 39é president del Barça, corrupte per cert tot i ser el més votat de la història. Ja va ser vicepresident del Futbol Club Barcelona entre 2003 i 2005 sota la direcció de Joan Laporta. És propietari de l'empresa Bonus Sport Marketing S.L. (BSM), una empresa de marketing esportiu. Va estar en l'apartat de marketing en els JJOO de Barcelona del '92. Al 2010 es va presentar a les eleccions per a la presidència del Barça sota el lema "Tots som el Barça". Va guanyar aquelles eleccions de manera aclaparadora passant per davant d'Agustí Benedito i de Marc Ingla, també va ser un dels vicepresidents en l'etapa de Jan Laporta, d'una manera aclaparadora. Va ser el president més votat però un dels més polèmics, sobre tot per 5 fets: 1) Va treure a Johan Cruyff de president d'honor. 2) Les seves relacions no van ser bones amb Guardiola, això va fer que el de Santpedor marxés. 3) Molta gent ens hem queixat sobre la manera que va tractar a dos jugadors que van estar malalts: Erik Abidal (futbol) i Pete Mickeal (bàsket). 4) Va incloure Qatar Fundation (després va ser Qatar Airways) com a patrocinador, això va fer que Unicef (empresa sense ànim de lucre) agafés un lloc secundari a la samarreta dels jugadors, precissament el logotip d'Unicef està situat sota el dorsal, sobre el cul. 5) Va estar imputat, per el fitxatge de Neymar Jr. Aquest 5è fet ha sigut el que ha fet que Rosell marxés del club deixant la presidència del club, al alhesores vicepresident, Josep Maria Bartomeu. Molts sectors a Can Culé hem demanat eleccions a aquest estiu, ja que els socis no han votat a Bartomeu sinó a Rosell. Tot i això Bartomeu ha sigut més "benvingut" que Sandro. La gran pregunta ara és: I en Rosell? Va trascindir a la premsa que Rosell havia anat a viure a Londres, però ja ha tornat? Si vas a bars esportius escoltaràs moltes teories sobre on està vivint i que està fent Sandro Rosell. N'hi ha que diuen que segueix "amagat" a Londres. Altres asseguren haver-lo vist "refugiat" en un poblet allà als Pirineus Catalans. També hi ha teories que està vivint amb la seva família en un xalet a Malibú... Segurament hi ha milers d'hipotesis. Com milers de questions: Anirà a la presó? Tornarà a Can Barça? S'esborrarà del mapa per sempre? El temps ens ho dirà.

Punt i final al Mundial

Tenim nou campió del món. Alemanya torna a estar al cim del futbol mundial, com diu la famosa frase "el futbol és un esport on juguen 11 contra 11 i sempre guanya Alemanya". Ahir dia 13 de juliol del 2014 Alemanya va posar la seva 4ta estrella a la samarreta. Al cel de Rio de Janeiro al mític estadi de Maracanà Alemanya va alçar un dels trofeus més desitgats per qualsevol jugador, el Mundial. No hi ha dubte que els alemanys han fet un gran mundial, però a la final Argentina ho va fer molt bé. No es pot discutir que a la segona part hi va haver un penal de Neuer sobre Higuaín no assenyalat, desde el meu punt de vista Argentina mereixia guanyar la final (parlo de la final, no el mundial.) A la segona part de la pròrroga quan tot apunta als penals l'equip de Joachim Löw centra una pilota devant del primer pal de la porteria de Romero i Mario Götze fa un gran control amb el pit i gairebé sense angle exhibeix un xut inapelable pel porter de l'Oporto, Romero. Els dos porters van fer un gran partit Neuer i Romero van salvar els seus respectius equips en diverses ocacions. Neuer va rebre el guardó de millor porter d'aquest mundial de Brasil. S'ho mereixia? Jo crec que ha fet un bon mundial però hi ha porters com Ochoa, Romero, Bravo han fet un bon mundial. Messi el millor jugador? Per s'ho mereixia l'argentí i culé Javier "el jefecito" Mascherano. Hi ha moltes critiques amb aquesta decisió i del senyor Joseph Blatter, quan Cristiano Ronaldo va guanyar injustament la Pilota d'Or ningú va dir res. Jo seré sincer i a Can Culé ens va saber greu la derrota d'Argentina, sobretot per Mascherano i Messi, però també hauria sigut una llàstima que aquesta generació de jugadors alemanys no haguéssin guanyat cap gran títol i els vull felicitar. Posem punt i final a un marevellós mundial que tots hem pugut disfrutar. Un dels millors mundials que recordo amb una final bonica on dos equips excels lluitaven per un sol objectiu, la victoria. Alemanya un equip amb grans jugadors com Mezut Özil, Sami Khedira, Bastian Schweinsteiger, Neuer, Philip Lham... Dirigits per un bon entrenador com és Joachim Löw i adoptan el bon futbol conegut com el Tiki-Taken. Sembla que aquest joc és la base de l'èxit: la llavor la va plantar l'Holandès volador Johann Cruyff, a partir de l'any 2008 Guardiola amb el Barça va saber treure el màxim suc d'aquest estil amb l'ajuda dels Xavi, Iniesta, Messi, Alves, Busquets... Espanya se'n va saber aprofitar i "l'estil del Barça". Ara Alemanya. Qui serà el següent?

Brasil 2014 = Bon Futbol

Aquest mundial, el de Brasil 2014, és un dels més emocionats i més igualats que recordo. Tan Brasil, com Alemanya, com Argentina i com Holanda veig que tenen opcions de guanyar. Us haig de confessar que m'agradaria una final Brasil - Argentina; amb el "MARACANAÇO" del segle XXI de Leo Messi, tot i que també em fa una mica de ràbia perquè amb "l'equip que es guanya la vida" no va fer gran cosa. M'agradaria que guanyés Messi i Masche, Alemanya no els hi tinc cap simpatia, Brasil sense Neymar Jr va perdent pistonada i Holanda em faria gràcia pel meu bon amic Louis Van Gaal i s'ho mereixen. Diumenge 13 a les 21:00 tot el món es paralitzarà. Milers de milions de persones enganxades al televisor, la ràdio, l'ordinador, al portàtil, al mòbil o a la tauleta, tots disfrutant i molts patint, molts nervis i molts de crits. Diumenge a les nou els carrers estaran buits i els bars plent mirant Gol T, Tele5 o una cadena alemanya que deu sortir més barat. Jo hagi la final que hagi disfrutaré molt i patiré poc, ja pateixo prou amb un Barça - Getafe. Com sempre hi ha seleccions revelació i seleccions fracassades. Les revelacions són: Costa Rica i Bèlgica. Les fracassades: Espanya, Anglaterra i Itàlia totes elles europees. Scollari, Low, Sabella i Van Gaal lluitaran per posar-se al cim del futbol mundial. Dimarts 8/7 un espectacular Brasil - Alemanya i Dimecres 9/7 un apostoflant (fent servit l'expreció amb el permís del gran Jordi Robirosa) Argentina - Holanda. Jo no sóc dels que aposta, però seria interessant mirar el que es paga per cada selecció. Ens queden uns dies de futbol total!

Aquells maravellosos '05

Farem memòria. A l'any 2005 no teniem smartsphones, ni blogs (o sí, però pocs.) Tothom anava amb texans i només s'utilitzaven els mòbils,aquells famosos Nokia, per trucar i enviar SMS, on no hi havien televisors de plasma i tan sols teniem 10 canals, l'èxit televisiu era per "Aquí No Hay Quien Viva". Facebook i Twitter eren dues grans novetats. Roger Federer era el número 1 de l'ATP i Michael Schumacher guanyava tots els grans premis de la Fórmula 1. La Play Station 2 era el que es portava juntament amb la GameBoy. Internet era una novetat i era més complicat trobar un WIFI que trobar un xinès ros. La majoria d'homes jubilats vestien Lacoste i jugaven a la petanca. La canalla culé tenien posters de Ronaldinho i Samuel Eto'o, en canvi els merengues tenien imatges de Ronaldo (el bo) i de David Beckham. I Buffon ja era el porter titular a la Juventus. A Can Culé teniem Joan Laporta de president i Frank Rijkaard d'entrenador. La nostra plantilla estava formada per: Gio, Damià, F.Navarro, Iniesta, Motta, Giuly, Messi, Gabri, Marquez, Valdés, Xavi, Deco, Gerard, Jorquera, Edmilson, Rubén, Silvinho, Ronaldinho, Eto'o, Puyol, Oleguer, Maxi, Albertini i Larson, amb aquest equip vam guanyar una lliga l'any 2005; els nostres sponsors eren TV3 (la teva), Toyota i SPORT (sempre amb el Barça). Tenim un equip on d'aquests jugadors, jugaran 2 la pròxima temporada: Lionel Andrés Messi i Andrés Iniesta. Em sembla que 2 són són bastants, des de llavors hem tingut 5 entrenadors i 3 presidents. D'això últim podeu fer vosaltres les vostres reflexions.

Campions!

El Futbol Club Barcelona és va proclamar, ahir, campió de la lliga Endesa, la mítica lliga ACB. Després d'una llarga temporada el Barcelona ha guanyat la segona lliga més complicada del món (sens dubte la més complicada és l'NBA.) Va quedar 3r a la lliga regular per darrere del Reial Madrid [1r], i el València Bàsket [2n]. Vull recordar que la Copa del Rei (encara Joan Carles I) la va guanyar el Madrid després d'una cistella del de Maó, Sergi Llull deixava un Barça KO. En l'Eurolliga vam perdre estrepitosament contra un Reial Madrid de Pablo Laso estelar, encara sort del Maccabi va guanyar al Madrid en la pròrroga d'una final de l'Eurolliga sorprendent. La lliga ACB torna a ser Blaugrana. L'equip Català va passar fàcilment de quarts contra un Laboral Kutxka desordenat (2-0). El Madrid va aconseguir el mateix resultat contra el CAI Saragossa. A semis va estar molt més igualat. El Barça va guanyar amb el factor pista en contra Els tres partits a la Fonteta de Sant Lluís i perdent un parell de partis al Palau. L'equip de Pablo Laso va guanyar 3-1 a l'Unicaja de Màlaga, tot i que dos dels partits que va guanyar l'equip blanc van ser a la pròrroga. I a la final 3-1. El Barça no ha fallat al Palau, ni el Palau ha fallat al Barça. En l'últim matx el periodista de TV3, Jordi Robirosa deia que era una 'Caixa de ressonància' amb una temperatura de 31°C. Maciej Lampe amb un rebot i un triple dessiciu va tancar moltes boques. El Polac només va anotar 3 punts suficients que van donar la victoria culé. Darden va posar emoció amb un tir de 3 punts que van ser insuficients per Forçar un 5è partit al Palacio De Los Deportes De La Comunidad De Madrid. Navarro va ser el Most Valuable Player (MVP) de la final, però és impossible passar desapercebut la gran actuació del Croat Ante Tomic. Joan Carles Navarro va alçar la copa i el Palau era una festa. A Can Culé hi ha alegria, molta alegria! Visca el Barça i visca el basketbol!