11S

Avui dia 11 de Setembre del 2014. Hem fet una de les manifestacions més massives de tota la història. Formant una #V sobre la Diagonal i la Gran Via de Barcelona. Una manifestació festiva i familiar. Gerard Piqué (i Milan el seu fill), Xavi Hernandez i Josep Maria Bartomeu també hi han assistit. Bona diada. Visca Catalunya lliure!

No són imaginacions nostres

És inevitable que, a la vista que Alves i la seva vintena de centrades tornaven a ser l'argument ofensiu més utilitzat per l'equip a Vila-real, a més d'un culer li passés pel cap que som allà mateix on ho va deixar Martino. Però, aquest cop, la majoria d'intents del brasiler des de la banda van ser més acurats que aquell bombardeig a la babalà a què ens va acostumar al tram final de la temporada passada, quan el Barça era pura impotència ofensiva. El que no ha canviat és que els rivals continuen tenint molta més por del joc interior barcelonista que del que generi des dels costats i que, en conseqüència, acumulen defensors per dins i buiden les bandes. És lògic, per tant, que els atacs estàtics continuïn costant quan el rival s'acula com ho va fer ahir el Vila-real, i que calgui un període de temps prudencial perquè l'equip vagi trobant nous recursos d'acord amb les qualitats de les noves peces -alguna de les quals, com Suárez, encara trigarà a debutar- i amb la versió millorada d'alguns elements que ja hi eren, com ara la d'un Messi que s'ha retrobat amb l'intervencionisme. Mentre esperem, cal celebrar la solidesa que exhibeix l'equip ofensivament i defensivament. Fins i tot els més ofensius de la història s'han construït des dels fonaments, de darrere cap endavant, sense que això vulgui dir defensar-se en camp propi sino recuperar la possessió instants després de perdre-la. Sortir d'El Madrigal sense concedir gairebé cap contraatac, davant un equip tan vertical com el Vila-real, és un mèrit indiscutible que cal destacar de l'equip del Lucho

, quan en teoria el treball tàctic hauria d'estar a les beceroles si tenim en compte que la majoria de jugadors s'han anat incorporant progressivament després del Mundial. Haig d'admetre que tenia certa por del que pogués passar amb l'esquena dels laterals barcelonistes amb un rival que té jugadors ràpids al davant i que necessita molt poques passades per plantar-se a l'àrea contrària, però a l'hora de la veritat el Barça gairebé no va patir i Bravo va ser pràcticament un espectador. I és que l'engranatge defensiu de l'equip va funcionar com un rellotge: els davanters i Rafinha collaven cada intent de sortida del Vila-real, Busquets saltava a la pressió com una màquina llevaneu per endur-se cada rebot que sortia de l'àrea rival, Rakitic es mostrava intel·ligentment prudent per equilibrar l'equip i els centrals es falcaven gairebé al mig del camp per empènyer el bloc cap a camp contrari. Com als vells -i bons- temps. És evident, com va recordar Luis Enrique, que això tot just acaba de començar i que el Barça encara pot i ha de millorar en molts aspectes, però s'agraeix que l'entrenador adversari reconegui que aquest equip no s'assembla al de la temporada passada, perquè et pressiona molt amunt i no et deixa pensar ni respirar. I s'agraeix perquè vol dir que les bondats que ja veiem en l'equip de Luis Enrique no són imaginacions nostres, producte de les ganes de passar pàgina a dos anys de mediocritat, sinó que són un fet. La realitat diu que el Barça, gràcies a la personalitat del seu entrenador però també de la reacció dels seus jugadors, està retrobant els seus trets identitaris més de pressa del que es podia esperar. I, en canvi, observem com el Madrid, per culpa de la personalitat d'un president que també fa de director esportiu, està perdent l'encaix que tant li havia costat trobar. Això del futbol fluctua molt de pressa però, feu-me cas, no són imaginacions nostres: la cosa pinta bé.